Subterrani
Per mi la fotografia consististeix en un sacrifici de la vida mateixa. L’artista sacrifica la vida en nom de l’art no perquè així ho vulgui, sinó perquè no pot fer una altra cosa. Hi ha quelcom molt especial en intentar sublimar l’inconscient, però també quelcom molt dolorós.
La mirada es desenvolupa, més que en la voluntad de control i de domini, en l’ocupació de convèncer. És un simulacre. És una manera de desplaçar el real i substituir-lo per imatges. D’alguna manera aquestes fan referència a una realitat que no es pot consumir. La representació, el simulacre permet ser manipulat i consumit. La representació ha estat emprada com una forma de discurs, de definició, com a mitjà de limitació i mode de poder.
Subterrani és un cúmul on tot convergeix. Les meves pròpies pors s’entrellacen amb les imatges d’algunes de les informacions mediàtiques que més m’han marcat. Subterrani és part de la memòria mediàtica dels horrors humans.
No hem d’oblidar que l’ànima col·lectiva és la suma de les individuals. Subterrani és un manifest contra la pressió fanàtica que es crea al voltant del cànon de bellesa . La superficialitat estètica i el bombardeig publicitari que influeix negativament en la naturalesa humana. És un mirall i la imatge no és plausible perquè la nostra societat tampoc té escrúpuls. No pretén deixar indiferent; m’és aviat vol causar crítiques, mofes i horror; perquè vol ser una base per l’anàlisis i un punt d’inflexió pel canvi.
Subterrani vol ressaltar la naturalesa òrfica de la fotografia: tot allò que mira la fotografia es mor, el que hi ha en la imatge precisament ja no hi és i així el que mira aniquil·la. Amb subterrani he pretés matar metafòricament el món de les meves pors relacionades amb el dolor de la humanitat. Subterrani és també un encontre amb la mort. Treure-ho de dins de mi mateixa, amputar-ho.